INFORME SOBRE LA CONTAMINACIÓN DE LAS AGUAS DEL RÍO SEGURA (VEGA BAJA)

 

Lcde.Isabel Hurtado Megar

Lcda..Julia Martínez Fernández

Dr.Miguel Angel Esteve Selma

Departamento de Ecología e Hidrología

Universidad de Murcia

 

introducción

La contaminación del agua por sustancias químicas que no suelen estar presentes en el sistema puede tener terribles consecuencias, ya que los ríos son muy vulnerables al envenenamiento por los productos tóxicos (plomo, zinc, cadmio, níquel, cromo, hierro, etc...), ácidos disolventes y PVCs (policloruros de vinilo). Estas sustancias químicas no sólo destruyen la vida en el momento en el que se produce la llegada del agente, sino que también se acumulan lentamente en los sedimentos y suelos de la llanura de inundación.

Las intoxicaciones, mutaciones y esterilidad que provocan en los animales al comer la vegetación que crece sobre estos terrenos contaminados (en la que se concentran los contaminantes), pueden conducir a la destrucción irreversible de comunidades naturales enteras y a la permanente degradación de los paisajes.

El ser humano no está exento de los peligros que se derivan del consumo del agua o de los alimentos que proceden de estos ríos y suelos contaminados. Los problemas para la salud pública que pueden presentarse son reales, aunque no están suficientemente estudiados. En consecuencia el efecto cancerígeno de ciertos agentes contaminantes ambientales es de una magnitud desconocida.

OBJETO DEL INFORME

A petición de la Plataforma Cívica Segura Limpio, el Departamento de Ecología e Hidrología de la Universidad de Murcia, realiza con este informe un diagnóstico de la calidad de las aguas del río Segura a partir de los datos analíticos aportados por dicha plataforma obtenidos del Análisis del agua del río Segura realizado por el Departamento de Agroquímica y Bioquímica de la Universidad de Alicante y el Estudio Analítico y Agroquímico de las Aguas del Río Segura, subsiguiente, realizado en la Universidad Miguel Hernández, financiado por la Asociación de Empresarios del Bajo Segura.

SOBRE LOS MÉTODOS ANALÍTICOS UTILIZADOS

A continuación se realizan una serie de comentarios acerca de la metodología utilizada y a la presentación de los resultados:

 

          En los informes de las universidades de Elche y de Alicante, la C.E (Conductivid8d Eléctrica) se mide

en ms/cm, mientras que la legislación hace referencia a ms/cm, por ello habria que multiplicar cada valor de conductividad por 103.

 

          En la legislación, se aconseja que el método de análisis del boro sea mediante espectrofotometría de absorción molecular o atómica, y no la técnica utilizada; esto puede derivar en que los resultados obtenidos no sean tan precisos y fiables, por generar rangos de error altos.

 

          En cuanto a la determinación de colifomies totales y fecales, en la legislación, se fijan los máximos en la magnitud de unidades formadoras de colonias (ufc) por 100 ml. Puede llevar a confusión la interpretación de los resultados, puesto que en los análisis realizados, éstos se dan en ufc/mI, es decir cada dato hay que multiplicarlo por 102. Además ha debido de producirse algún error en la transcripción de los datos en una de las dos universidades, puesto que en todos los muestreos excepto en el primero (09-06-98) en los resultados ofrecidos por la Universidad de Alicante se dan valores 10 veces menores que los aportados por la Universidad Miguel Hemández, esta circunstancia aparece en todas las estaciones de dichos muestreos.

 

 

          No se especifica en ninguna de las universidades la razón por la que no se realizan los muestreos en la estación nº 1

 

          Según la normativa vigente los límites de vertidos deben ser establecidos por los Organismos de Cuenca. Además el Real Decreto del Dominio Público Hidráulico (R.D.D.P.H) establece unos limites máximos para determinadas sustancias que en ningún caso deben ser superadas. La Confederación Hidrográfica del Segura en cumplimiento de sus competencias estableció en el Plan Hidrológico de la Cuenca del Segura aprobado en Julio dc 1998 los límites máximos para los vertidos a cauces públicos en toda la cuenca del Segura según grupos de calidad, que en el caso de la Vega Baja se corresponde con el grupo de calidad III. Estos límites son más restrictivos que los establecidos por el R.D.D.P.U a excepción de los nitratos, por lo que acatar ambas normativas vigentes requiere cumplir con los límites establecidos en el Plan Hidrológico de la Cuenca del Segura a excepción de los nitratos donde además hay que cumplir los limites, más restrictivos, del R.D.D.P.HI

 

 

En la serie de coeficientes de calidad de aguas, en los resultados aportados por las dos universidades hay una gran diferencia en la interpretación; es imposible que con los mismos datos de partida se

obtengan coeficientes tan dispares. Con ello se quiere certificar que no han sido calculados de forma correcta. A continuación se citarán algunos como ejemplo:

 

 

En cuanto al Coeficiente alcalimétrico de Scott; en la muestra del 9-06-98, estación n0 5; el resultado de la Universidad Miguel Hernández es 6,12 (tolerable) y es correcto. Sin embargo, en la Universidad de Alicante se da un valor de -224 (mala calidad), el cual no es correcto.

 

 

Otro ejemplo es la muestra del 13-07-98 en la estación n010; la Universidad Miguel Hernández da el resultado de 1,82 (mediocre), el resultado de la Universidad de Alicante es 75,4 (buena), siendo este último incorrecto.

 

 

-          En la Gasificación Riverside, existe una interpretación errónea de las muestras de la Universidad de Alicante, dando valores a la baja, lo que conlleva a una sobrevaloración de la calidad del agua analizada.

 

 

- Igual sucede en las Normas L WilcoL La Universidad de Alicante clasifica la calidad del agua del río Segura en gran número de muestras por exceso, es decir, valora positivamente la calidad del agua analizada cuando esa no es la realidad.

 

 

SOBRE LOS RESULTADOS DE LOS ANALISIS DE AGUA

1 Parámetros que se mantienen en un nivel aceptable o no sobrepasan los límites máximos previstos en la normativa vigente

 

          pH

La medida del pH es una de las pruebas más importantes utilizadas en el análisis químico del agua. En la legislación, se admite un rango de pH de 5,5 a 9 el cual no es superado. Pero no quiere decir que no sea importante mantener un pH intermedio, pues valores extremos pueden acelerar procesos de degradación, y combinaciones entre los metales disueltos en el agua.

          potasio

El potasio (K+), pese a ser un elemento abundante en el agua superficial, su concentración rara vez alcanza los 20 mg/l en aguas potables. En los resultados obtenidos, este valor se supera de forma habitual en los análisis, y aunque no existe un valor máximo permitido, podría causar problemas si esta agua es utilizada para consumo, ya que el potasio es un elemento muy importante en el metabolismo animal, generando alteraciones en los órganos vitales.

Se aprecia en los meses de noviembre, diciembre y enero, una subida bastante repentina en todas las estaciones; además en las estaciones 2,6,7,9,10 y 12 un pico muy importante en febrero, que podría estar generado por alguna precipitación, que hubiese arrastrado materiales en suspensión.

          hierro

En principio no existe problema con el hierro (Fe2+), la legislación ofrece un valor máximo de 1 mg/l, y este valor no se supera en ninguna de las muestras.

          manganeso

El manganeso (Mn2+) produce manchas en la ropa lavada y en accesorios de instalaciones sanitarias. Los bajos límites de manganeso para un agua aceptable derivan de lo anterior más que de consideraciones toxicológicas. Este metal se encuentra en las aguas residuales domésticas, efluentes industriales y corrientes receptoras de esos efluentes.

En las muestras analizadas no se rebasan ni el valor máximo propuesto por la ley, ni el valor propuesto para riego, por lo tanto no es preocupante.

zinc

El zinc (Zn2+) es un elemento esencial y beneficioso para el crecimiento humano. Concentraciones por encima de 5 mg/l puede ser causa de un gusto astringente amargo y de opalescencia en aguas alcalinas.

En los análisis realizados no se superan el valor máximo permitido por legislación, ni siquiera si el agua del río tuviese un uso para abastecimiento.

          cobre

El cobre (Cu2+) es uno de los metales de interés toxicológico. Las cosechas y el ganado se ven adversamente afectados tanto por las deficiencias como por el exceso de elementos de origen natural, tales como el cobre y el zinc. Es un elemento traza esencial, controla la actividad enzimática, posee baja toxicidad para animales, pero es toxico para plantas y algas a niveles moderados. En los datos obtenidos de los análisis, no se supera el valor máximo, y se mantiene bastante por debajo de éste, por tanto no es un elemento que se encuentre en concentraciones tóxicas.

          plomo

El plomo (Pb) es un importante veneno que se acumula en el organismo. Las aguas naturales rara vez contienen por encima de 5 mg/l. El plomo del agua superficial puede ser de origen industrial, minero, etc...

En el agua analizada hay una presencia cuantitativa de este metal pesado; en gran parte de muestras no sobrepasan el valor máximo permitido, pero hay estaciones que presentan subidas muy sorprendentes, como la estación nº2; quizá sea debido a descargas de vertidos.

Es habitual la intoxicación subaguda y crónica en personas expuestas a ambientes ricos en plomo; por contacto o ingestión. En esos casos el paciente puede estar prácticamente asintomático (hasta concentraciones de 60 mg/100 ml), provocando síntomas gastrointestinales, manifestaciones hematológicas (anemia), nefrológicas, aumenta la presión sanguínea en adultos, tiene la capacidad de producir cáncer de manera diferida, produce un retraso en el desarrollo motor, problemas de audición y equilibrio, e incluso llega a generar esterilidad.

Muchas enfermedades cerebrales (como formas de encefalitis no infecciosas, neuralgia y deficiencia mental), pueden ocurrir a consecuencia de una lesión local, por alguna sustancia química u otros productos tóxicos como el plomo, o por una infección bacteriana.

2 Parámetros que sobrepasan los límites máximos previstos en la normativa vigente e influyen fundamentalmente en una baja calidad del agua para el riego o para usos industriales.

          salinidad

La salinidad es una propiedad importante de las aguas naturales. Para su medida se utilizan métodos indirectos, como la conductividad eléctrica (C.E.).

A lo largo de los sucesivos muestreos y en todas las estaciones, la CE se mantiene bastante alta, debido a la gran concentración de sales disueltas que presentan nuestras aguas, dada la naturaleza geológica de los suelos por los que circula el Segura.

Analizando todos los datos, en todas las muestras, se supera el máximo impuesto por la ley; por ello existe el peligro de salinización de los suelos (sobre todo en la zona cercana a la desembocadura) si son regados con esta agua.

          sodio

La relación del sodio (Na+) con el total de cationes es importante en agricultura y patología humana. La permeabilidad del suelo puede ser perjudicada por una relación elevada de sodio. Las personas que padecen ciertas enfermedades tienen que beber agua con baja concentración de sodio.

Como ocurre con la C.E., se mantiene en casi todas las estaciones y a lo largo de los muestreos superior al nivel recomendado para efectos de riego, con mayor preocupación en las estaciones más próximas a la desembocadura. Se aprecia una subida importante en noviembre de 1998 que se mantiene hasta enero de 1999, común en todas las estaciones; también destaca en la estación 10 un ascenso en julio ( que podría estar generada por un déficit de caudal debido a la falta de lluvias), y las muestras 11,12 y 13 poseen datos muy altos en todos los muestreos, dado que son estaciones de la desembocadura.

          magnesio, calcio y bicarbonatos

La presencia del calcio (Ca2+) y el magnesio (Mg2+) en el agua es de forma natural. La dureza del agua es la cantidad de iones alcalinotérreos que contiene en disolución. Los principales iones que la causan son el calcio y magnesio

El calcio proviene de su paso a través de depósitos de calizas, yesos, silicatos minerales, que mediante el ataque químico del CO2 y posterior disolución se forma el (HCO3)Ca. De este compuesto, el bicarbonato cálcico se disocian los carbonatos, (HCO3-), que también se han determinado en las muestras.

La presencia de los citados iones en las aguas es en general indeseable, pues crean problemas de diverso tipo:

·         Inhiben la acción de los jabones y detergentes, por formar con ellos compuestos insolubles de calcio y magnesio, evitando la formación de espuma. Esta reducción de la capacidad limpiadora del jabón o detergente en un agua dura implica un mayor gasto del mismo, generando un efluente muy cargado de residuos de detergentes, aumentando la contaminación.

·         Pero el problema más importante a escala industrial, es que las sales de calcio y magnesio disueltas en agua, tienden a precipitarse cuando se aumenta la temperatura, por lo que se acaban depositando sobre las superficies calientes de las calderas de vapor, cambiadores de calor y otros equipos industriales de transmisión de calor; pudiendo conducir a su rotura.

Los valores de calcio en un agua potable no suele superar los 130-150 mg/l en calcio y unos 50-70 mg/l de magnesio; así en las muestras analizadas, muchas de ellas superan estas medidas, que aunque no está legislado, es una dureza muy alta, no sólo debido a las propias características del terreno, sino a la falta de caudal que presenta el cauce, entre otras causas.

          sulfatos

Los sulfatos (SO42-) se distribuyen ampliamente en la naturaleza. Los residuos del drenado de minas pueden aportar grandes cantidades de sulfatos debido a la oxidación de la pirita.

En el agua analizada se rebasa en la práctica totalidad de las muestras el valor máximo permitido por ley, lo que significa que se requiere una actuación para disminuir estas concentraciones a valores compatibles con la vida.

          cloruros

El cloruro, en forma de ión Cl-, es uno de los aniones inorgánicos principales en el agua natural y residual. En el agua potable, el sabor salado producido por el cloruro, es variable y depende de la composición química del agua. La concentración de este ión es mayor en aguas residuales que en las naturales, debido a que el cloruro de sodio (NaCl) es común en la dieta y pasa inalterado a través del aparato digestivo. Un contenido elevado de cloruro puede dañar las conducciones y estructuras metálicas y perjudicar el crecimiento vegetal.

En los resultados obtenidos tras el estudio de la analítica se determina que al igual que los sulfatos, se rebasan los límites máximos, y en varios órdenes de magnitud, lo cual puede ser preocupante.

          sólidos disueltos

Los sólidos pueden afectar negativamente a la calidad del agua de distintas maneras. Las aguas con abundantes sólidos disueltos suelen ser de inferior palatabilidad y pueden inducir una reacción fisiológica desfavorable en el consumidor ocasional. Por estas razones, para las aguas potables es deseable un límite de 500 mg/l de sólidos disueltos. Las aguas altamente mineralizadas tampoco son adecuadas para muchas aplicaciones industriales o incluso resultan estéticamente insatisfactorias para bañarse. Los análisis de sólidos son importantes en el control de procesos de tratamiento biológico y físico de aguas residuales, y para evaluar el cumplimiento de las limitaciones que regulan su vertido.

Se supone que el parámetro S.T.D.(mg/l) se refiere a Sólidos Totales Disueltos, es otra de las deficiencias presentes en el informe adjunto de los análisis, puesto que no sólo no interpreta este parámetro sino que ni siquiera se refiere a qué metodología han utilizado para obtener dichos resultados. Por tanto el parámetro S.T.D. no puede ser valorado de forma certera .

En el caso de que se tratara de los citados Sólidos Totales Disueltos, obtendríamos unos valores excesivamente altos, puesto que el máximo permitido es 120 mg/l, y el valor medio de las muestras se encuentra en torno a 2000 mg/l, con algunos valores máximos de 6000 mg/l en la desembocadura.

            boro

Aunque el boro (B) es esencial para el crecimiento de las plantas, un exceso de dicho elemento por encima de 2,0 mg/l en el agua de riego es perjudicial para determinados vegetales y puede afectar a algunos en concentraciones del orden de 1,0 mg/l (o incluso menos en los invernaderos comerciales); el valor máximo que se aconseja para riego es de 0,5 mg/l. El agua potable rara vez contiene más de 1 mg de B/l y generalmente se considera que las concentraciones inferiores a 0,1 mg/l son inocuas para el consumo humano. El boro puede aparecer naturalmente en algunas aguas, o pasar a los cursos de agua procedente de compuestos para limpieza o aguas residuales industriales. La ingestión de grandes cantidades de boro puede afectar al sistema nervioso central. La ingestión prolongada puede dar lugar a un síndrome clínico, el borismo.

En la analítica en la mayoría de estaciones y muestreos se supera el valor aconsejado para riego, se mantiene entre 1 y 2 mg/l; no es alarmante pero sí habría que hacer un seguimiento de este elemento.

          DQo

La DQO (Demanda Química de Oxígeno), nos indica la cantidad de oxígeno consumido por sustancias existentes en el agua. La legislación da un valor máximo de 300 mg/l de oxígeno consumido, valor que es altamente superado por algunas estaciones, en los meses de febrero (estación nº7 y 11), y en septiembre (estación nº 139. Dados los resultados, nos parecen muy bajos, con respecto a la magnitud del resto de parámetros, aún no superando los límites, es un factor a tener en cuenta para su seguimiento y corrección.

          dbo5.

La DBO (Demanda Bioquímica de Oxígeno), nos indica la cantidad de oxígeno consumido en cinco días y a 20ºC por procesos biológicos. El valor máximo que marca la legislación es de 60 mg/l de oxígeno consumido, valor que es superado en algunas muestras, hecho que se repite en todas las estaciones. Estos datos nos están indicando que el río está recibiendo aportes de materia orgánica no constantes, sino a pulsos, lo que genera que entre dos muestreos consecutivos aparezca una diferencia importante. En los meses de verano, la carga que presenta el río es mayor dado que posee menos caudal, y en los meses de lluvias esta carga se diluye.

Una observación curiosa es la diferencia de resultados obtenidos en la Universidad de Alicante y de Elche en algunas estaciones, como la nº2, donde se aprtan valores bastante dispares.

          nitrógeno

Las formas de nitrógeno de mayor interés en las aguas naturales y residuales son, nitrato, nitrito, amoníaco y nitrógeno orgánico. Todas estas formas del nitrógeno, lo mismo que el nitrógeno gaseoso (N2) son interconvertibles bioquímicamente y forman parte del ciclo del nitrógeno.

Los nitratos (NO3) se presenta generalmente como trazas en el agua de superficie (cuando ésta no está contaminada). En cantidades excesivas, contribuye a una enfermedad infantil, la metahemoglobinemia. Para evitarlo, se ha establecido un límite de 10 mg de nitrato como N/l para el agua de bebida. En aguas que reciben vertidos agrícolas (debido a los fertilizantes) su concentración se dispara, causando el descenso del contenido en oxígeno del agua, provocando la muerte de los seres vivos aerobios, animales y plantas; el fenómeno de la eutrofización. Es un nutriente esencial para muchos autótrofos fotosintéticos (tanto plantas como algas y bacterias, siendo las algas y bacterias las responsables de la eutrofización).

En los análisis hay resultados de todo tipo, pese a que en ciertas estaciones ambas universidades (Miguel Hernández y Alicante) dan valores bastante alejados entre sí. En general hay un aumento a lo largo de los muestreos, con cierta tendencia a la subida en los muestreos del final del año 98 hasta el final. Hay datos que superan el máximo permitido de 20 mg/l, y otros que son aceptables; la opinión es que se debe a descargas de excedentes de regadío y por ello presenta una variabilidad elevada; aunque en relación con el resto de parámetros parecen significativamente bajas.

El amoníaco (NH4+) se encuentra de forma natural en las aguas residuales y superficiales; procedente en gran medida de las excretas de los organismos vivos (por desaminación de los compuestos orgánicos nitrogenados y por la hidrólisis de la urea).

El exceso de nitrógeno (que es necesario para el desarrollo normal), puede causar anomalías en el desarrollo de las plantas.

El máximo permitido por la legislación es de 1mg/l, límite ampliamente superado por todas las muestras, como sucede con el valor aconsejado para riego de 0’5mg/l. Estos datos nos sugieren que el agua analizada posee una gran carga amoniacal, como resultado de estar saturada de residuos orgánicos. Aparecen pulsos de altas concentraciones de amoníaco, aunque a lo largo de todos los muestreos se mantiene muy alto.

3 Parámetros que sobrepasan los límites máximos previstos en la normativa vigente y generan riesgos en la salud.

 

          níquel

La exposición a una serie de agentes industriales como el níquel (Ni) y cromo (Cr) entre otros aumenta el riesgo de diversos cánceres.

En la analítica obtenida, este metal se encuentra presente en el agua analizada; y en la legislación no se permite su presencia. Además es llamativa su subida en determinados meses, hecho que se mantiene en todas las estaciones; podría ser debido a pulsos de vertidos.

          cadmio

El cadmio (Cd) presente en el agua por vertidos industriales, por deterioro de tuberías galvanizadas, o en los fertilizantes derivados del cieno o lodo; puede ser absorbido por las cosechas; de ser ingerido en cantidad suficiente, el metal puede producir un trastorno diarreico agudo, así como lesiones en el hígado, cerebro y los riñones. Acumulativo en hígado, riñón y páncreas, reemplaza bioquímicamente al Zn, causa elevada presión en la sangre y problemas renales, destruye el tejido testicular y los glóbulos rojos, es tóxico para la biota acuática ya que afecta enzimas importantes.

También produce cánceres generalizados en animales de laboratorio y ha sido relacionado epidemiológicamente con ciertos cánceres humanos.

En este metal existe una discordia permanente entre los resultados obtenidos a partir de las dos universidades. En todo caso más allá de esta discusión técnica, permanece el hecho irrefutable de la presencia de cadmio en el río Segura, lo que en cualquier caso contradice la normativa vigente que exige la total ausencia de este metal en las aguas.

          cromo

En los procesos industriales se utilizan mucho las sales de cromo (Cr), y pueden pasar al agua a través de los desechos industriales, como es el caso de las industrias de curtido procedentes de la zona de Lorca.

En las muestras analizadas aparecen subidas muy alarmantes en determinados muestreos y se mantienen en casi todas las estaciones, con valores muy superiores a lo que impone la ley; es importante el valor obtenido en Junio de 1999. La legislación exige una presencia inferior a 0,1 mg/l de Cr (VI).

El cromo es un elemento traza esencial, pero posiblemente sea cancerígeno en su forma Cr (VI)

          ORGANISMOS microBIANOS

·         Los microorganismos contaminantes de las aguas son de origen humano y, en su inmensa mayoría, procedentes del intestino y evacuados con las heces fecales. Estas heces constituyen unos importantes aportes tanto de microorganismos como de materia orgánica, que es un aporte nutricional para dichos microorganismos organótrofos.

Una de las consecuencias que puede tener la contaminación de las aguas por las heces fecales humanas es la eutrofización. Como resultado de la degradación de la materia orgánica por la acción microbiana, se produce una acumulación de nutrientes esenciales, el nitrógeno y el fósforo; a favor de esta alta concentración sucede un crecimiento masivo de flagelados verdes y algas microscópicas, todos ellos fotosintéticos, que cubren amplias extensiones de las aguas, comportándose a su vez como contaminantes, ya que alteran significativamente la estructura de la comunidad biológica del agua. Estos "brotes" son transitorios y posteriormente sobreviene la muerte de millones de estos organismos verdes, cuyos cadáveres son un nuevo aporte de materia orgánica a las aguas y, consecuentemente, un mayor crecimiento microbiano.

El crecimiento de estos microorganismos que consumen materia orgánica lleva consigo el agotamiento del oxígeno de las aguas, con la consecuente muerte de muchas especies animales, especialmente peces, y la aparición de diversas especies de rotíferos, larvas de insectos y gusanos variados, síntoma de la baja calidad de esas aguas; ya que son capaces de vivir en condiciones de falta de oxígeno. La materia orgánica se va acumulando en el fondo de los remansos del río, sufriendo unas fermentaciones anaerobios en las que se producen gases abundantes, tóxicos y con desagradable olor, como el ácido sulfhídrico.

La segunda consecuencia importante que se deriva de la contaminación de las aguas por las heces humanas es la posible aparición de microorganismos patógenos en ellas. En efecto, en el intestino humano pueden albergarse microorganismos patógenos (incluso en individuos que no padecen enfermedad alguna y que se denominan portadores sanos), los cuales son vertidos con las heces a las aguas. Los organismos patógenos capaces de contaminar las aguas procedentes del intestino humano o animal no siempre son microorganismos, pues entre ellos hay, por ejemplo, gusanos parásitos, pero lo ordinario es que se trate de bacterias, virus o protozoos patógenos, que con frecuencia pueden dar origen incluso a graves epidemias. Los más importantes de estos microorganismos patógenos contaminantes de tan gran interés sanitario son:

·         Especies del género Salmonella, bacterias intestinales capaces de producir la fiebre tifoidea y otras parecidas; capaces de contaminar los alimentos, generando intoxicaciones alimentarias, diarreas estivales y la conocida diarrea del viajero.

·         Especies del género Shigella, también bacterias intestinales que producen la disentería bacilar.

·         Especies del género Escherichia coli, enteropatógena; una bacteria que vive habitualmente en grandes cantidades en nuestro intestino y es inocua, es más, nos ayuda en la síntesis de la vitamina K. La variedad enteropatógena produce gastroenteritis agudas en los niños, con diarreas y dolores abdominales, además de producir infecciones urinarias.

·         Una sere de virus entéricos, que provocan enfermedades varias como la hepatitis, la polio, etc...

·         Y algunas especies más responsables de enfermedades más bien tropicales, como el cólera y la disentería tropical; pero sólo aparece en los países templados de forma muy esporádica.

Por todo ello, se lleva a cabo el estudio de los coliformes fecales y totales. Los coliformes son un grupo de indicadores de la contaminación fecal, Los estreptococos fecales (Streptococcus faecalis) son un grupo que también sirven como índice de contaminación fecal de las aguas, puesto que al igual que los coliformes viven normalmente en el hábitat intestinal, aunque en ocasiones provocan infecciones del tracto urinario.

Los valores obtenidos en los análisis bacteriológicos, indican una gran carga contaminante de origen fecal, puesto que hay valores que superan las 50.000 unidades formadoras de colonias, cuando la legislación exige que exista una total ausencia de gérmenes patógenos.

Como se ha comentado anteriormente, la mayoría de los organismos patógenos para el hombre que se pueden hallar en las aguas proceden del intestino de portadores; por consiguiente, evitando la contaminación fecal de las aguas de uso doméstico se pueden evitar también múltiples enfermedades, lo que nos indica por sí solo que debemos controlar la contaminación fecal.

4 Parámetros importantes no incluidos en la analítica y que merecerían un estudio complementario

          fósforo

El fósforo se encuentra en las aguas naturales y residuales casi exclusivamente en forma de fosfatos, y pueden surgir de una diversidad de fuentes. Cantidades altas se añaden al agua cuando el agua se utiliza para lavar ropa y otras limpiezas, ya que son los componentes principales de muchos preparados comerciales para la limpieza. También se aplican como fertilizantes a la tierra cultivada y son arrastrados mediante escorrentía a las aguas superficiales con las lluvias. Por último los fosfatos orgánicos se forman en procesos biológicos. Son aportados al alcantarillado por los residuos corporales y de alimentos.

El fósforo es esencial para el crecimiento de los organismos y puede ser el nutriente limitante de la productividad primaria de los cuerpos de agua. En el caso de que sea limitante del crecimiento, la descarga de aguas residuales brutas o tratadas agrícolas o ciertos residuos industriales a ese agua puede estimular el crecimiento de micro y macroorganismos acuáticos fotosintéticos en cantidades molestas.

Por todo esto, debería haberse realizado un análisis de este nutriente durante todas los muestreos.

La ingestión de fósforo (P) en exceso produce irritación gastrointestinal por su efecto caústico (hematemesis, rectorragia), vómitos y diarrea. Podemos encontrar también cefalea, confusión, pérdidas hidroelectrolíticas, convulsiones, arritmias, etc...

 

          otras sustancias presentes en el agua

Aunque no se hayan realizado análisis de todos los posibles componentes del agua según su uso; hay que recordar que el agua del río posee disueltas sustancias muy contaminantes, y que son difíciles de detectar además de caro; sustancias como los pesticidas y plaguicidas que llegan al río mediante los excedentes de riego, o bien por simple infiltración en los acuíferos y de éstos al río.

Los pesticidas y plaguicidas pueden penetrar en el organismo por vía oral de forma accidental; por ingestión de alimentos contaminados, (por ejemplo: verduras, hortalizas, frutas... que han sido regadas con agua contaminada; o también animales que han bebido dicha agua); además de la vía cutánea, por contacto.

La manifestación clínica clara es la gastroenteritis, y la dermatitis, añadiendo posteriormente una sintomatología neurológica, afectando al sistema nervioso central; además de posibles ulceraciones en el tubo digestivo.

La problemática de estas sustancias es su lenta acumulación en los suelos, plantas y animales; y la aparición retardada de sus efectos tóxicos.

Murcia 19 de julio de 2000

Universidad de Murcia.

 

 

Volver donde estabas


 

 

 

 

INFORME SOBRE LA CONTAMINACIÓ DE LES AIGÜES DEL RIU SEGURA (VEGA BAIXA)

 

Lcda.Isabel Hurtado Megar

Lcda..Julia Martínez Fernández

Dr.Miguel Àngel Esteve Selma

Departament d'Ecologia i Hidrologia

Universitat de Múrcia

 

INTRODUCCIÓ

 

La contaminació de l'aigua per substàncies químiques que no solen estar presents en el sistema pot tindre terribles conseqüències, ja que els rius són molt vulnerables a l'enverinament pels productes tòxics (plom, zinc, cadmi, níquel, crom, ferro, etc...), àcids dissolvents i PVCs (policlorurs de vinil). Aquestes substàncies químiques no sols destrueixen la vida en el moment en què es produeix l'arribada de l'agent, sinó que també s'acumulen lentament en els sediments i sòls de la planura d'inundació.

Les intoxicacions, mutacions i esterilitat que provoquen en els animals al menjar la vegetació que creix sobre aquests terrenys contaminats (en la que es concentren els contaminants), poden conduir a la destrucció irreversible de comunitats naturals senceres i a la permanent degradació dels paisatges.

L'ésser humà no està exempt dels perills que es deriven del consum de l'aigua o dels aliments que procedeixen d'aquests rius i sòls contaminats. Els problemes per a la salut pública que poden presentar-se són reals, encara que no estan suficientment estudiats. En conseqüència l'efecte cancerigen de certs agents contaminants ambientals és d'una magnitud desconeguda.

 

OBJECTE DE L'INFORME

A petició de la Plataforma Cívica Segura Limpio, el Departament d'Ecologia i Hidrologia de la Universitat de Múrcia, realitza amb aquest informe un diagnòstic de la qualitat de les aigües del riu Segura a partir de les dades analítiques aportades per la dita plataforma obtinguts de l'Anàlisi de l'aigua del riu Segura realitzat pel Departament d'Agroquímica i Bioquímica de la Universitat d'Alacant i l'Estudi Analític i Agroquímic de les Aigües del Riu Segura, subsegüent, realitzat a la Universitat Miguel Hernández, finançat per l'Associació d'Empresaris del Baix Segura.

 

SOBRE ELS MÈTODES ANALÍTICS UTILITZATS

A continuació es realitzen una sèrie de comentaris sobre la metodologia utilitzada i a la presentació dels resultats:

 

          En els informes de les universitats d'Elx i d'Alacant, la C.E (Conductivitat Elèctrica) es mesura

En ms/cm, mentre que la legislació fa referència a ms/cm, per això caldria multiplicar cada valor de conductivitat per 103.

 

          En la legislació, s'aconsella que el mètode d'anàlisi del bor siga mitjançant espectrofotometria d'absorció molecular o atòmica, i no la tècnica utilitzada; açò pot derivar que els resultats obtinguts no siguen tan precisos i fiables, per generar rangs d'error alts.

 

          Quant a la determinació de coliformes totals i fecals, en la legislació, es fixen els màxims en la magnitud d'unitats formadores de colònies (ufc) per 100 ml. Pot portar a confusió la interpretació dels resultats, ja que en les anàlisis realitzades, aquests es donen en ufc/ml, és a dir cada dada cal multiplicar-la per 102. A més a més ha degut de produir-se algun error en la transcripció de les dades en una de les dues universitats, ja que en tots els mostratges excepte en el primer (09-06-98) en els resultats oferts per la Universitat d'Alacant es donen valors 10 vegades menors que els aportats per la Universitat Miguel Hernández, aquesta circumstància apareix en totes les estacions dels dits mostratges.

 

 

          No s'especifica en cap de les universitats la raó per què no es realitzen els mostratges a l'estació núm. 1

 

          Segons la normativa vigent els límits de vessaments han de ser establits pels Organismes de Conca. A més a més el Reial Decret del Domini Públic Hidràulic (R.D.D.P.H) estableix uns límits màxims per a determinades substàncies que en cap cas han de ser superades. La Confederació Hidrogràfica del Segura en compliment de les seues competències va establir en el Pla Hidrològic de la Conca del Segura aprovat al juliol de 1998 els límits màxims per als vessaments a llits públics en tota la conca del Segura segons grups de qualitat, que en el cas de la Vega Baixa es correspon amb el grup de qualitat III. Aquests límits són més restrictius que els establits pel R.D.D.P.H. a excepció dels nitrats, per la qual cosa acatar ambdues normatives vigents requereix complir amb els límits establits en el Pla Hidrològic de la Conca del Segura a excepció dels nitrats on a més a més cal complir els limites, més restrictius, del R.D.D.P.H.

 

 

En la sèrie de coeficients de qualitat d'aigües, en els resultats aportats per les dues universitats hi ha una gran diferència en la interpretació; és impossible que amb les mateixes dades de partida s'obtinguen coeficients tan dispars. Amb això es vol certificar que no han sigut calculats de forma correcta. A continuació se citaran alguns com a exemple:

 

 

Quant al Coeficient alcalimètric de Scott; en la mostra del 9-06-98, estació nº 5; el resultat de la Universitat Miguel Hernández és 6,12 (tolerable) i és correcte. No obstant això, a la Universitat d'Alacant es dóna un valor de -224 (mala qualitat), i no és correcte.

 

 

Un altre exemple és la mostra del 13-07-98 a l'estació nº10; la Universitat Miguel Hernández dóna el resultat d'1,82 (mediocre), el resultat de la Universitat d'Alacant és 75,4 (bona), sent aquest últim incorrecte.

 

 

-           En la Gasificació Riverside, existeix una interpretació errònia de les mostres de la Universitat d'Alacant, donant valors a la baixa, el que comporta a una sobrevaloració de la qualitat de l'aigua analitzada.

 

 

- Igual succeeix en les Normes L WilcoL La Universitat d'Alacant classifica la qualitat de l'aigua del riu Segura en gran nombre de mostres per excés, és a dir, valora positivament la qualitat de l'aigua analitzada quan aqueixa no és la realitat.

 

 

 

SOBRE ELS RESULTATS DE LES ANÀLISIS D'AIGUA

 

1 Paràmetres que es mantenen en un nivell acceptable o no sobrepassen els límits màxims previstos en la normativa vigent

 

          PH

La mesura del PH és una de les proves més importants utilitzades en l'anàlisi químic de l'aigua. En la legislació, s'admet un rang de PH de 5,5 a 9 que no és superat. Però no vol dir que no siga important mantenir un PH intermedi, perquè valors extrems poden accelerar processos de degradació, i combinacions entre els metalls dissolts a l'aigua.

          POTASSI

El potassi (K+), a pesar de ser un element abundant a l'aigua superficial, la seua concentració rara vegada abasta els 20 mg/l a aigües potables. En els resultats obtinguts, aquest valor se supera de forma habitual en les anàlisis, i encara que no existeix un valor màxim permés, podria causar problemes si aquesta aigua és utilitzada per a consum, ja que el potassi és un element molt important en el metabolisme animal, generant alteracions en els òrgans vitals.

Es percep als mesos de novembre, desembre i gener, una pujada prou sobtada en totes les estacions; a més a més a les estacions 2,6,7,9,10 i 12 un pic molt important al febrer, que podria estar generat per alguna pren, que haguera arrossegat materials en suspensió.

          FERRO

En principi no existeix problema amb el ferro (Fe2+), la legislació ofereix un valor màxim d'1 mg/l, i aquest valor no se supera en cap de les mostres.

          MANGANÉS

El manganés (Mn2+) produeix taques en la roba llavada i en accessoris d'instal·lacions sanitàries. Els baixos límits de manganés per a una aigua acceptable deriven de l'anterior més que de consideracions toxicològiques. Aquest metall es troba a les aigües residuals domèstiques, efluents industrials i corrents receptores d'aqueixos efluents.

En les mostres analitzades no s'ultrapassen ni el valor màxim proposat per la llei, ni el valor proposat per a regatge, per tant no és preocupant.

          ZINC

 

El zinc (Zn2+) és un element essencial i beneficiós per al creixement humà. Concentracions per damunt de 5 mg/l pot ser causa d'un gust astringent amarg i d'opalescència a aigües alcalines.

En les anàlisis realitzades no se superen el valor màxim permés per legislació, ni tan sols si l'aigua del riu tinguera un ús per a abastiment.

          COURE

 

El coure (Cu2+) és un dels metalls d'interés toxicològic. Les collites i el bestiar es veuen adversament afectats tant per les deficiències com per l'excés d'elements d'origen natural, tals com el coure i el zinc. És un element traça essencial, controla l'activitat enzimàtica, posseeix baixa toxicitat per a animals, però és tòxic per a plantes i algues a nivells moderats. En les dades obtingudes de les anàlisis, no se supera el valor màxim, i es manté prou per davall d'aquest, per tant no és un element que es trobe en concentracions tòxiques.

          PLOM

El plom (Pb) és un important verí que s'acumula en l'organisme. Les aigües naturals rara vegada contenen per damunt de 5 mg/l. El plom de l'aigua superficial pot ser d'origen industrial, miner, etc...

A l'aigua analitzada hi ha una presència quantitativa d'aquest metall pesat; en gran part de mostres no sobrepassen el valor màxim permés, però hi ha estacions que presenten pujades molt sorprenents, com l'estació núm.2; potser siga a causa de descàrregues de vessaments.

És habitual la intoxicació subaguda i crònica en persones exposades a ambients rics en plom; per contacte o ingestió. En aqueixos casos el pacient pot estar pràcticament asintomàtic (fins a concentracions de 60 mg/100 ml), provocant símptomes gastrointestinals, manifestacions hematològiques (anèmia), nefrològiques, augmenta la pressió sanguínia en adults, té la capacitat de produir càncer de manera diferida, produeix un retard en el desenvolupament motor, problemes d'audició i equilibri, i fins i tot arriba a generar esterilitat.

Moltes malalties cerebrals (com a formes d'encefalitis no infecciosa, neuràlgia i deficiència mental), poden ocórrer a conseqüència d'una lesió local, per alguna substància química o altres productes tòxics com el plom, o per una infecció bacteriana.

2 Paràmetres que sobrepassen els límits màxims previstos en la normativa vigent i influeixen fonamentalment en una baixa qualitat de l'aigua per al regatge o per a usos industrials.

          SALINITAT

La salinitat és una propietat important de les aigües naturals. Per a la seua mesura s'utilitzen mètodes indirectes, com la CONDUCTIVITAT ELÈCTRICA (C.E.).

Al llarg dels successius mostratges i en totes les estacions, la CE es manté prou alta, a causa de la gran concentració de sals dissoltes que presenten les nostres aigües, donada la naturalesa geològica dels sòls per què circula el Segura.

Analitzant totes les dades, en totes les mostres, se supera el màxim impost per la llei; per això existeix el perill de salinització dels sòls (sobretot a la zona pròxima a la desembocadura) si són regats amb aquesta aigua.

          SODI

La relació del sodi (Na+) amb el total de cations és important en agricultura i patologia humana. La permeabilitat del sòl pot ser perjudicada per una relació elevada de sodi. Les persones que pateixen certes malalties han de beure aigua amb baixa concentració de sodi.

Com ocorre amb la C.E., es manté en quasi totes les estacions i al llarg dels mostratges superior al nivell recomanat per a efectes de regatge, amb major preocupació a les estacions més pròximes a la desembocadura. Es percep una pujada important al novembre de 1998 que es manté fins a gener de 1999, comú en totes les estacions; també destaca a l'estació 10 un ascens al juliol ( que podria estar generada per un dèficit de cabal a causa de la falta de pluges), i les mostres 11,12 i 13 posseeixen dades molt altes en tots els mostratges, atés que són estacions de la desembocadura.

          MAGNESI, CALCI I BICARBONATS

La presència del calci (Ca2+) i el magnesi (Mg2+) a l'aigua és de forma natural. La duresa de l'aigua és la quantitat d'ions alcalinoterris que conté en dissolució. Els principals ions que la causen són el calci i magnesi

El calci prové del seu pas a través de depòsits de calcàries, algeps, silicats minerals, que mitjançant l'atac químic del CO2 i posterior dissolució es forma el (HCO3)Ca. D'aquest compost, el bicarbonat càlcic es dissocien els carbonats, (HCO3-), que també s'han determinat en les mostres.

La presència dels citats ions a les aigües és en general indesitjable, doncs creen problemes de divers tipus:

* Inhibeixen l'acció dels sabons i detergents, per formar amb ells compostos insolubles de calci i magnesi, evitant la formació d'escuma. Aquesta reducció de la capacitat netejadora del sabó o detergent en una aigua dura implica una major despesa del mateix, generant un efluent molt carregat de residus de detergents, augmentant la contaminació.

* Però el problema més important a escala industrial, és que les sals de calci i magnesi dissoltes en aigua, tendeixen a precipitar-se quan s'augmenta la temperatura, per la qual cosa s'acaben depositant sobre les superfícies calentes de les calderes de vapor, canviadors de calor i altres equips industrials de transmissió de calor; podent conduir a la seua ruptura.

Els valors de calci en una aigua potable no sol superar els 130-150 mg/l en calci i uns 50-70 mg/l de magnesi; així en les mostres analitzades, moltes d'elles superen aquestes mesures, que encara que no està legislat, és una duresa molt alta, no sols a causa de les pròpies característiques del terreny, sinó a la falta de cabal que presenta el llit, entre altres causes.

          SULFATS

Els sulfats (SO42-) es distribueixen àmpliament en la naturalesa. Els residus del drenat de mines poden aportar grans quantitats de sulfats a causa de l'oxidació de la pirita.

A l'aigua analitzada s'ultrapassa en la pràctica totalitat de les mostres el valor màxim permés per llei, la qual cosa significa que es requereix una actuació per a disminuir aquestes concentracions a valors compatibles amb la vida.

          CLORURS

El clorur, en forma d'ió Cl-, és un dels anions inorgànics principals a l'aigua natural i residual. A l'aigua potable, el sabor salat produït pel clorur, és variable i depén de la composició química de l'aigua. La concentració d'aquest ió és major a aigües residuals que en les naturals, pel fet que el clorur de sodi (NaCl) és comú en la dieta i passa inalterat a través de l'aparell digestiu. Un contingut elevat de clorur pot danyar les conduccions i estructures metàl·liques i perjudicar el creixement vegetal.

En els resultats obtinguts després de l'estudi de l'analítica es determina que igual que els sulfats, s'ultrapassen els límits màxims, i en diversos ordres de magnitud, la qual cosa pot ser preocupant.

          SÒLIDS DISSOLTS

Els sòlids poden afectar negativament a la qualitat de l'aigua de distintes maneres. Les aigües amb abundants sòlids dissolts solen ser d'inferior palatabilitat i poden induir una reacció fisiològica desfavorable en el consumidor ocasional. Per aquestes raons, per a les aigües potables és desitjable un límit de 500 mg/l de sòlids dissolts. Les aigües altament mineralitzades tampoc no són adequades per a moltes aplicacions industrials o fins i tot resulten estèticament insatisfactòries per a banyar-se. Les anàlisis de sòlids són importants en el control de processos de tractament biològic i físic d'aigües residuals, i per a avaluar el compliment de les limitacions que regulen el seu vessament.

Se suposa que el paràmetre S.T.D.(mg/l) es refereix a Sòlids Totals Dissolts, és una altra de les deficiències presents en l'informe adjunt de les anàlisis, ja que no sols no interpreta aquest paràmetre sinó que ni tan sols es refereix a quina metodologia han utilitzat per a obtenir dits resultats. Per tant el paràmetre S.T.D. no pot ser valorat de forma precisa .

En el cas que es tractara dels citats Sòlids Totals Dissolts, obtindríem uns valors excessivament alts, ja que el màxim permés és 120 mg/l, i el valor mig de les mostres es troba en torn a 2000 mg/l, amb alguns valors màxims de 6000 mg/l a la desembocadura.

          BOR

Encara que el bor (B) és essencial per al creixement de les plantes, un excés del dit element per damunt de 2,0 mg/l a l'aigua de regatge és perjudicial per a determinats vegetals i pot afectar a alguns en concentracions de l'ordre d'1,0 mg/l (o fins i tot menys als hivernacles comercials); el valor màxim que s'aconsella per a regatge és de 0,5 mg/l. L'aigua potable rara vegada conté més d'1 mg de B/l i generalment es considera que les concentracions inferiors a 0,1 mg/l són innòcues per al consum humà. El bor pot aparéixer naturalment en algunes aigües, o passar als cursos d'aigua procedent de compostos per a neteja o aigües residuals industrials. La ingestió de grans quantitats de bor pot afectar al sistema nerviós central. La ingestió prolongada pot donar lloc a una síndrome clínica, el borisme.

En l'analítica en la majoria d'estacions i mostratges se supera el valor aconsellat per a regatge, es manté entre 1 i 2 mg/l; no és alarmant però sí que caldria fer un seguiment d'aquest element.

          DQO

 

La DQO (Demanda Química d'Oxigen), ens indica la quantitat d'oxigen consumit per substàncies existents a l'aigua. La legislació dóna un valor màxim de 300 mg/l d'oxigen consumit, valor que és altament superat per algunes estacions, als mesos de febrer (estació núm.7 i 11), i al setembre (estació núm. 139). Donats els resultats, ens pareixen molt baixos, respecte a la magnitud de la resta de paràmetres, encara no superant els límits, és un factor a tindre en compte per al seu seguiment i correcció.

          DBO5.

La DBO (Demanda Bioquímica d'Oxigen), ens indica la quantitat d'oxigen consumit en cinc dies i a 20ºC per processos biològics. El valor màxim que marca la legislació és de 60 mg/l d'oxigen consumit, valor que és superat en algunes mostres, fet que es repeteix en totes les estacions. Aquestes dades ens estan indicant que el riu està rebent aportacions de matèria orgànica no constants, sinó a polsos, la qual cosa genera que entre dos mostratges consecutius aparega una diferència important. Als mesos d'estiu, la càrrega que presenta el riu és major atés que posseeix menys cabal, i als mesos de pluges aquesta càrrega es dilueix.

Una observació curiosa és la diferència de resultats obtinguts a la Universitat d'Alacant i d'Elx en algunes estacions, com la núm.2, on s'aporten valors prou dispars.

          NITROGEN

Les formes de nitrogen de major interés a les aigües naturals i residuals són, nitrat, nitrit, amoníac i nitrogen orgànic. Totes aquestes formes del nitrogen, el mateix que el nitrogen gasós (N2) són interconvertibles bioquímicament i formen part del cicle del nitrogen.

Els nitrats (NO3) es presenta generalment com traces a l'aigua de superfície (quan aquesta no està contaminada). En quantitats excessives, contribueix a una malaltia infantil, la metahemoglobinemia. Per a evitar-lo, s'ha establit un límit de 10 mg de nitrat com a N/l per a l'aigua de beguda. A aigües que reben vessaments agrícoles (a causa dels fertilitzants) la seua concentració es dispara, causant el descens del contingut en oxigen de l'aigua, provocant la mort dels éssers vius aerobis, animals i plantes; el fenomen de l'eutrofització. És un nutrient essencial per a molts autòtrofs fotosintètics (tant plantes com a algues i bacteris, sent les algues i bacteris les responsables de l'eutrofització).

En les anàlisis hi ha resultats de tot tipus, a pesar que en certes estacions ambdues universitats (Miguel Hernández i Alacant) donen valors prou allunyats entre si. En general hi ha un augment al llarg dels mostratges, amb certa tendència a la pujada en els mostratges del final de l'any 98 fins al final. Hi ha dades que superen el màxim permés de 20 mg/l, i altres que són acceptables; l'opinió és que es deu a descàrregues d'excedents de regadiu i per això presenta una variabilitat elevada; encara que en relació amb la resta de paràmetres pareixen significativament baixes.

L'amoníac (NH4+) es troba de forma natural a les aigües residuals i superficials; procedent en gran mesura de les excretes dels organismes vius (per desaminació dels compostos orgànics nitrogenats i per la hidròlisi de la urea).

L'excés de nitrogen (que és necessari per al desenvolupament normal), pot causar anomalies en el desenvolupament de les plantes.

El màxim permés per la legislació és d'1mg/l, límit àmpliament superat per totes les mostres, com succeeix amb el valor aconsellat per a regatge de 0'5mg/l. Aquestes dades ens suggereixen que l'aigua analitzada posseeix una gran càrrega amoniacal, com resultat d'estar saturada de residus orgànics. Apareixen polsos d'altes concentracions d'amoníac, encara que al llarg de tots els mostratges es manté molt alt.

 

Paràmetres que sobrepassen els límits màxims previstos en la normativa vigent i generen riscos en la salut.

 

          NÍQUEL

 

L'exposició a una sèrie d'agents industrials com el níquel (ni) i crom (Cr) entre altres augmenta el risc de diversos càncers.

En l'analítica obtinguda, aquest metall es troba present a l'aigua analitzada; i en la legislació no es permet la seua presència. A més a més és cridanera la seua pujada en determinats mesos, fet que es manté en totes les estacions; podria ser a causa de polsos de vessaments.

          CADMI

El cadmi (Cd) present a l'aigua per vessaments industrials, per deterioració de canonades galvanitzades, o en els fertilitzants derivats del tarquim o fang; pot ser absorbit per les collites; de ser ingerit en quantitat suficient, el metall pot produir un trastorn diarreic agut, així com lesions al fetge, cervell i els renyons. Acumulatiu en fetge, renyó i pàncrees, reemplaça bioquímicament al Zn, causa elevada pressió en la sang i problemes renals, destrueix el teixit testicular i els glòbuls rojos, és tòxic per a la biota aquàtica ja que afecta enzims importants.

També produeix càncers generalitzats en animals de laboratori i ha sigut relacionat epidemiològicament amb certs càncers humans.

En aquest metall existeix una discòrdia permanent entre els resultats obtinguts a partir de les dues universitats. En tot cas més enllà d'aquesta discussió tècnica, roman el fet irrefutable de la presència de cadmi al riu Segura, el que en qualsevol cas contradiu la normativa vigent que exigeix la total absència d'aquest metall a les aigües.

          CROM

En els processos industrials s'utilitzen molt les sals de crom (Cr), i poden passar a l'aigua a través dels rebutjos industrials, com és el cas de les indústries d'assaonat procedents de la zona de Lorca.

En les mostres analitzades apareixen pujades molt alarmants en determinats mostratges i es mantenen en quasi totes les estacions, amb valors molt superiors al que imposa la llei; és important el valor obtingut al juny de 1999. La legislació exigeix una presència inferior a 0,1 mg/l de Cr (VI).

El crom és un element traça essencial, però possiblement siga cancerigen en la seua forma Cr (VI)

          ORGANISMES MICROBIANS

* Els microorganismes contaminants de les aigües són d'origen humà i, en la seua immensa majoria, procedents de l'intestí i evacuats amb excrements fecals. Aquestes excrements constitueixen unes importants aportacions tant de microorganismes com de matèria orgànica, que és una aportació nutricional per als dits microorganismes organòtrofs.

Una de les conseqüències que pot tindre la contaminació de les aigües per les excrements fecals humanes és l'eutrofització. Com resultat de la degradació de la matèria orgànica per l'acció microbiana, es produeix una acumulació de nutrients essencials, el nitrogen i el fòsfor; a favor d'aquesta alta concentració succeeix un creixement massiu de flagel·lats verds i algues microscòpiques, tots ells fotosintètics, que cobreixen àmplies extensions de les aigües, comportant-se al seu torn com contaminants, ja que alteren significativament l'estructura de la comunitat biològica de l'aigua. Aquests "brots" són transitoris i posteriorment sobrevvé la mort de milions d'aquests organismes verds, els cadàvers dels quals són una nova aportació de matèria orgànica a les aigües i, conseqüentment, un major creixement microbià.

El creixement d'aquests microorganismes que consumeixen matèria orgànica porta amb si l'esgotament de l'oxigen de les aigües, amb la conseqüent mort de moltes espècies animals, especialment peixos, i l'aparició de diverses espècies de rotífers, larves d'insectes i cucs variats, símptoma de la baixa qualitat d'aqueixes aigües; ja que són capaços de viure en condicions de falta d'oxigen. La matèria orgànica es va acumulant en el fons dels rabejos del riu, sofrint unes fermentacions anaeròbies en les que es produeixen gasos abundants, tòxics i amb desagradable olor, com l'àcid sulfhídric.

La segona conseqüència important que es deriva de la contaminació de les aigües per els excrements humanes és la possible aparició de microorganismes patògens en elles. En efecte, a l'intestí humà poden albergar-se microorganismes patògens (fins i tot en individus que no pateixen malaltia alguna i que es denominen portadors sans), els quals són vessaments amb els excrements a les aigües. Els organismes patògens capaços de contaminar les aigües procedents de l'intestí humà o animal no sempre són microorganismes, perquè entre ells hi ha, per exemple, cucs paràsits, però l'ordinari és que es tracte de bacteris, virus o protozous patògens, que amb freqüència poden donar origen fins i tot a greus epidèmies. Els més importants d'aquests microorganismes patògens contaminants de tan gran interés sanitari són:

* Espècies del gènere Salmonella, bacteris intestinals capaços de produir la febre tifoide i altres paregudes; capaços de contaminar els aliments, generant intoxicacions alimentàries, diarrees estivals i la coneguda diarrea del viatger.

* Espècies del gènere Shigella, també bacteris intestinals que produeixen la disenteria bacilar.

* Espècies del gènere Escherichia coli, enteropatògena; un bacteri que viu habitualment en grans quantitats en el nostre intestí i és innòcua, és més, ens ajuda en la síntesi de la vitamina K. La varietat enteropatògena produeix gastroenteritis aguda en els xiquets, amb diarrees i dolors abdominals, a més de produir infeccions urinàries.

* Una sèrie de virus entérics, que provoquen malalties diverses com l'hepatitis, la poliomielitis, etc...

* I algunes espècies més responsables de malalties més prompte tropicals, com el còlera i la disenteria tropical; però només apareix als països temperats de forma molt esporàdica.

 

Per tot això, es porta a terme l'estudi dels coliformes fecals i totals. Els coliformes són un grup d'indicadors de la contaminació fecal, Els estreptococs fecals (Streptococcus faecalis) són un grup que també serveixen com a índex de contaminació fecal de les aigües, ja que igual que els coliformes viuen normalment en l'hàbitat intestinal, encara que en ocasions provoquen infeccions del tracte urinari.

Els valors obtinguts en les anàlisis bacteriològiques, indiquen una gran càrrega contaminant d'origen fecal, ja que hi ha valors que superen les 50.000 unitats formadores de colònies, quan la legislació exigeix que existisca una total absència de gèrmens patògens.

Com s'ha comentat anteriorment, la majoria dels organismes patògens per a l'home que es poden trobar a les aigües procedeixen de l'intestí de portadors; per consegüent, evitant la contaminació fecal de les aigües d'ús domèstic es poden evitar també múltiples malalties, la qual cosa ens indica per si sol que hem de controlar la contaminació fecal.

 

4 Paràmetres importants no inclosos en l'analítica i que mereixerien un estudi complementari

          FÒSFOR

El fòsfor es troba a les aigües naturals i residuals quasi exclusivament en forma de fosfats, i poden sorgir d'una diversitat de fonts. Quantitats altes s'afigen a l'aigua quan l'aigua s'utilitza per a llavar roba i altres neteges, ja que són els components principals de molts preparats comercials per a la neteja. També s'apliquen com a fertilitzants a la terra cultivada i són arrossegats mitjançant vessament a les aigües superficials amb les pluges. Finalment els fosfats orgànics es formen en processos biològics. Són aportats al clavegueram pels residus corporals i d'aliments.

El fòsfor és essencial per al creixement dels organismes i pot ser el nutrient limitant de la productivitat primària dels cossos d'aigua. En el cas que siga limitant del creixement, la descàrrega d'aigües residuals brutes o tractades agrícoles o certs residus industrials a aqueixa aigua pot estimular el creixement de micro i macroorganismes aquàtics fotosintètics en quantitats molestes.

Per tot açò, hauria de haver-se realitzat una anàlisi d'aquest nutrient durant totes els mostratges.

La ingestió de fòsfor (P) amb excés produeix irritació gastrointestinal pel seu efecte caústic (hematemesis, rectorragia), vòmits i diarrea. Podem trobar també cefalea, confusió, pèrdues hidroelectrolítiques, convulsions, arítmies, etc...

 

          ALTRES SUBSTÀNCIES PRESENTS A L'AIGUA

 

Encara que no s'hagen realitzat anàlisis de tots els possibles components de l'aigua segons el seu ús; cal recordar que l'aigua del riu posseeix dissoltes substàncies molt contaminants, i que són difícils de detectar a més de car; substàncies com els pesticides i plaguicides que arriben al riu mitjançant els excedents de regatge, o bé per simple infiltració als aqüífers i d'aquests al riu.

Els pesticides i plaguicides poden penetrar en l'organisme per via oral de forma accidental; per ingestió d'aliments contaminats, (per exemple: verdures, hortalisses, fruites... que han sigut regades amb aigua contaminada; o també animals que han begut la dita aigua); a més de la via cutània, per contacte.

La manifestació clínica clara és la gastroenteritis, i la dermatitis, afegint posteriorment una simptomatologia neurològica, afectant al sistema nerviós central; a més de possibles ulceracions al tub digestiu.

La problemàtica d'aquestes substàncies és la seua lenta acumulació als sòls, plantes i animals; i l'aparició retardada dels seus efectes tòxics.

Múrcia 19 de juliol de 2000

Universitat de Múrcia.

 

Tornar on estaves

 


 

 

 

 

Volver a la página principal/Tornar a la pàgina principal